A la casa núm. 9 del carrer del Mig, actual carrer del cardenal Vives, vivia el matrimoni Josep Vives i Caterina Tutó. El pare hi va obrir un taller de fusteria. El primer fruit del matrimoni va sorgir el 14 d'abril de 1852, era el fill Joaquim. El 15 de febrer de 1854 va néixer el segon fill del matrimoni, en Josep. Pel novembre de 1856 nasqué una filla, Concepció, que va ingressar a l'orde de les religioses concepcionistes.
Davant les poques perspectives econòmiques, amb l´augment de la família i el poc negoci del taller de fusteria, determinaren anar a viure a Mataró, on varen establir una botigueta al Camí Ral. Aquí va néixer una altra filla que es va dir Mercè. Al cap de poc de ser a Mataró, la família va quedar sense feina i els pares van caure malalts. Foren recollits a l'Hospital, on morí el pare el dia 2 de febrer del 1865. La vídua, molt afectada, anà a la Casa de Beneficència i finalment morí el 16 de juny de 1869 a l'Hospital de Mataró.
Durant aquests anys, la família i altres persones s'ocuparen dels quatre fills. En Josep, per mediació del seu oncle el pare Rafael, va entrar al col·legi dels Escolapis de Santa Anna com a criat i escolà, de manera que, entre ajudar a missa, anar a la plaça a comprar i estudiar, hi va passar quatre anys.
El religiós
L'any 1868, amb els disturbis revolucionaris que precediren el destronament de la reina Isabel II, els dos germans varen ingressar a l'orde caputxí, gràcies al pare Segimon de Mataró. Josep va marxar a Guatemala, on prengué l'hàbit l'11 de juny, féu els vots simples el 1870 i començà els estudis de Filosofia. Expulsat l'orde també de Guatemala, visqué per uns anys als Estats Units, Panamà i l'Equador. El 1872 va fer els seus vots solemnes a Califòrnia.
Finalment tornà a Europa i s'establí a França on, el 1878, s'ordenà sacerdot. Fou elegit guardià del convent de Perpinyà i director de l´Escola Seràfica de Tolosa, on restà durant uns anys fins que fou decretada l'expulsió de comunitats religioses pel govern de la república francesa.
Ajudat pel seu germà Joaquim, va treballar sense descans per restablir, a les principals ciutats d´Espanya, l'orde seràfica. El 1880 fou nomenat guardià del convent d'Igualada i és en aquests anys que comença les seves publicacions.
El 1884 va passar, junt amb el seu germà Joaquim, al Capítol General dels caputxins a Roma i es quedà en dita ciutat com a secretari del nou pare general elegit en el Capítol. És designat consultor de diverses congregacions romanes i el papa Lleó XIII el va cridar per a formar part de diverses comissions i estudis així com la organització del Concili Plenari Llatinoamericà el 1899.
El cardenal
El dia 19 de juny de 1899 va rebre la comunicació que el papa Lleó XIII l'acabava de nomenar cardenal, tenia llavors 45 anys. El dia 21 va tenir lloc la cerimònia d'imposició de la birreta i el solideu vermells, i l'endemà, en acte públic, la solemne imposició del capel cardenalici.
La notícia va ser rebuda amb gran alegria a tot Espanya, però especialment a Catalunya. Va rebre la gran creu de Carles III. L'Ajuntament de Barcelona va fer constar en acta la satisfacció d'aquest nomenament i la ciutat d'Igualada el va nomenar fill adoptiu. A la nostra població el dia 29 de juny se celebraren diverses funcions a fi de solemnitzar l´elevació al cardenalat del seu fill. A les deu del matí començà l'ofici celebrat pel pare Ildefons, caputxí, resident a Perpinyà i cosí germà del cardenal. L'acreditada orquestra de Mataró Los Tells cantà la missa i, finalitzat l'ofici, es cantà un solemne Te Deum. Assistiren a l´acte l´Ajuntament en pes, els rectors de les parròquies de Mataró i representacions de les comunitats de Barcelona, Sarrià, Igualada i Arenys. A la tarda, després de cantar el Rosari i Trisagi amb orquestra, s'organitzà la comitiva per anar a descobrir les làpides de les façanes de la parròquia i de la casa on va néixer.
Pel juliol de 1903, trobant-se el papa Lleó XIII malalt de mort, va demanar la presència del cardenal Vives, a qui anomenava il cardinale santo, perquè l'assitís en els últims moments i li donés l´absolució. A la mort de Lleó XIII, el cardenal Vives continuà com a fidel auxiliar i col·laborador del successor, el papa Pius X. Aquest va ser un període de gran treball i influència del cardenal dins l'Església que li valgueren la dita a Roma de Vives e tutto (Vives ho és tot) tot jugant amb els seus cognoms.
Es pot destacar la seva lluita amb el Modernisme Teològic, considerat moviment herètic. En aquest sentit el cardenal Vives va participar, en bona part, en la redacció del decret Lamentabili i de l'encíclica Pascendi, publicats pel papa el 1907 on, amb una claredat i nervi extraordinaris, exposa les raons que motivaren la condemna del moviment. També va haver d'intervenir en algunes qüestions político-religioses, com per exemple les Normes (1908) que donà el Vaticà a determinats partits polítics de l´Estat Espanyol. Aquí també atacà l'integrisme político-religiós, promogué el bisbe Torres i Bages, ajudà Miquel d'Esplugues en els seus enfrontaments amb la clerecia integrista, i, amb el seu secretari Rupert M. de Manresa, encoratjà Jacint Verdaguer.
El papa li va encomanar la reforma dels seminaris eclesiàstics de França, va fundar a Roma el col·legi Pio Llatinoamericà i va ser cofundador del col·legi Espanyol. Els últims anys de treball els dedicà a la gegantina obra de codificació del dret canònic. Sobre el seu escriptori va deixar, a la seva mort, el darrer paquet de proves d´impremta, amb les correccions al marge.
El 1913 començà a sentir-se malalt i, després de passar una temporada de repòs a villa Gamarelli, moria el 7 de setembre. El seu cos va ser enterrat en una tomba caputxina del cementiri de Campo Verano.
