Cambó

Cambó a les seves memòries ens explica que Canalejas, que aleshores era el cap del govern, el va cridar per a què l'ajudés a resoldre “decorosament per a l'Estat i per a mi la qüestió religiosa”. Canalejas demana al seu amic Cambó que, sense cap missió oficial i per la bona amistat que té amb el cardenal Vives, “que és, avui, la màxima influència prop del Sant Pare”, que pogués esbrinar si hi ha manera d'arribar a un acord.

En aquestes memòries ens ofereix Cambó un perfil del pare Joaquim, germà del cardenal, que el va acompanyar gairebé tots els dies en la seva missió: “un caputxí intel·ligent, entremaliat, despert, que, emparant-se en l'immens prestigi que tenia el seu germà, actuava a Roma amb una audàcia i una imprudència extraordinàries”. Per altra banda, segons Cambó, el cardenal Vives “era un home petit, modest, tímid, absolutament el contrari del seu germà: quan estaven junts, però, Joaquim callava i, si alçava la veu, el moviment imperceptible d'un dit del cardenal el feia callar i fins anar-se'n”.

Cambó, acompanyat pel pare Joaquim en nom del cardenal Vives, va tenir una audiència privada amb el papa Pius X, el cardenal Merry del Val i el cardenal Rampolla.

Carner

Josep Carner, arran de la mort del cardenal, va escriure que “...el seu prestigi avalà a Roma la lleialtat catalana; i sort d'ell, que esvaí prejudicis...”.

Oller

L'escriptor Narcís Oller, a les seves Memòries literàries, reprodueix una carta enviada des de Roma a la seva esposa. En un moment de la carta fa una breu referència a la seva trobada amb el cardenal Vives, “... es trobava en el convent el nostre paisà, cardenal Vives, un dels ministres més considerats de Sa Santedat ... El cardenal, també caputxí, ens va rebre amb una senzillesa catalana, i, assabentat de qui era jo, em cobrí d'elogis i atencions, mostrant-se propici per a demanar en nom nostre una audiència.”. 1

Torras i Bages

El bisbe Torres i Bages, a la mort del cardenal, va declarar que “li recordava Sant Jeroni per la seva gran humilitat i austeritat de vida” i també que “el cardenal Vives va ser un català insigne que mai no oblidà i sempre amà tendrament el seu país”.

Sagarra

D'altra banda, Josep Maria de Sagarra a les seves memòries parla, també, del relleu considerable que tenia la figura del cardenal Vives al Vaticà. Aquest, junt amb el secretari d'estat cardenal Merry del Val, “formaven el duo hispànic de sòlida hegemonia en la Roma d'aquell temps”.

Sagarra destaca, en la seva visita, la senzillesa i manca d'opulència en la decoració del palau barroc on vivia el cardenal. Després de fer-li un llarg i excel·lent retrat físic, com acostuma a fer literàriament Josep Maria de Sagarra, ens fa la següent descripció: “Parlant el seu típic català de Llavaneres, en les seves justes paraules s'endevinava l'esmolament i autoritat del qui és gat vell en les més ponderades gesticulacions, i familiar d'uns marbres molt sòlids i d'una etiqueta molt repicada. L'escalfadora grandesa del Vaticà passava com un ventet finíssim per la fràgil escletxa d'aquell sant home, i un ja no el veia en les seves naturals proporcions, sinó inflat i amb tot el gruix històric de la seva investidura; i així com el rossinyol que és menut, insignificant i terrós, però amb la seva veu omple tota l'emoció d'una nit, aquell framenor, que era una mena de pinyol humil, amb la manifestació d'ell mateix, es convertia en una graciosa olivera, i jo vaig sentir-me petit i perplex sota l'excel·lència de les seves branques”.
----------
1 Veure l'article de M. del Roser Trilla El cardenal Vives i Tutó i Narcís Oller, a Pal de Paller núm. 114

Lluís Albertí i Serra