Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres

Situació

El municipi de Sant Andreu de Llavaneres està situat entre el mar i la muntanya i té una extensió territorial d'11,9 km². A 2 de febrer de 2023, la població era de 12.108 habitants.

Pertany a la comarca del Maresme i limita a ponent amb Mataró, a llevant amb Sant Vicenç de Montalt, al nord amb Dosrius i al sud amb el mar Mediterrani. El turó del Montalt, de 594 metres, és el punt més alt del nostre terme. La vegetació està formada bàsicament per boscos de pins i alzines al sector muntanyós.

Vestigis més antics

Les restes més antigues que s'han trobat corresponen a l'època neolítica: són uns abrics que aprofiten les formes de grans blocs granítics (Rocs de Sant Magí) i estan situats a la carena de la serralada del Montalt. Amb l'arribada dels romans i la seva cultura, les condicions de la vida canviaren, la població abandonà les muntanyes i s'instal·là a les planes i a la costa. Així, podem assenyalar l'existència de diverses vil·les romanes com la de Can Sanç, situada a prop de la costa, a dalt d'un petit turonet a 30 metres sobre el nivell del mar, entre la riera de Llavaneres i el torrent de les Bruixes.

Els primers documents

El documents més antics que fan referència a la nostra parròquia els trobem a les darreries del segle X i ambdós es troben a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. El primer document és de l'any 968 i esmenta, per primer cop, el topònim Llavaneres. El segon document, del 989, és molt més precís. En donar el límits de la parròquia de Mata diu: " ... de Oriente in ipso terminio de labandarias, de meridie in undas maris, de occiduo in arenio de valledex, de circio in terminio de durios...". És prou significativa la utilització dels mots terminio de labandarias, que poden fer suposar un lloc constituït per elements propis, com són, el temple i la seva demarcació eclesiàstica. A més, hem de tenir en compte el fet geogràfic, ja que des de la parròquia de Mata cap a llevant no n'hi podia haver cap altre que no fos la de Llavaneres, perquè després ens trobem amb els límits dels bisbats de Girona, que comença a les parròquies de Torrentbó i Arenys de Mar.

De l'època feudal al naixement de la Universitat

El castell de Burriac exercí el seu domini feudal sobre el castell de Vilassar i el de Mata. Aquest darrer comprenia els termes de Mataró, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç del Montalt. L'any 1479 els representants de diverses parròquies del Maresme (Jaume Llull, en representació de les de Sant Andreu i Sant Vicenç) van demanar al rei poder desvincular-se del senyor del castell de Burriac i posar-se directament sota la seva protecció. Un any més tard, el 1480, Ferran el Catòlic va incorporar tot el territori de Mataró a la corona, i el va fer carrer de Barcelona, amb les mateixes llibertats i privilegis que la ciutat de Barcelona. D'aquesta manera es donava per acabat el sistema feudal a les nostres contrades.

La independència de Mataró

A partir d'aquests moments, el homes de Llavaneres van iniciar les gestions per tal de separar-se de Mataró. El primer de maig de 1543, el rei Carles I va signar el privilegi pel qual les parròquies de Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres podien constituir-se universitat pròpia, és a dir, Ajuntament, i escollir batlle per elles mateixes.

En aquests primers anys d'independència municipal els llavanerencs es decideixen a construir un nou temple parroquial. L'any 1561, el prestigiós mestre de cases Pere Blai (pare del constructor de la façana del Palau de la Generalitat) va firmar el contracte amb el batlle i representants de la parròquia. Es va posar com a condició que aquesta obra fos de la mateixa forma i manera que l'església de Sant Martí d'Arenys, donada com a model.

L'any 1574, el bisbe de Barcelona concedia llicència per a la benedicció del nou temple. Aquest edifici es troba situat sobre el temple primitiu, dalt d'un turó, fora del nucli i a una distància regular de les masies. És d'estil gòtic tardà amb una bonica portalada, un campanar de planta quadrada; la planta és d'una sola nau i presenta una austera façana de pedra. Està voltat pel fossar del poble i es conserva en bon estat.

Desprès d'inaugurat el nou temple, el 1582 s'inicia la construcció d'un formidable retaule per l'escultor Gaspar Huguet. Les pintures són obra del pintor italià Joan Baptista Toscano i es poden considerar entre les millors composicions del manierisme tardà existent a Catalunya. El retaule quedà llest el 1611.

La formació del nucli urbà, la construcció de l'actual temple parroquial i de l'edifici de l'Ajuntament

Inicialment, el poble estava format per nombroses masies escampades pel sector muntanyós, presidides per l'antiga església parroquial. Podem contemplar més de 30 bells exemples de masies que formen un preuat patrimoni arquitectònic del nostre poble. Podem esmentar:
- Can Cabotí i can Lloreda, entre les de base romànica amb finestres conopials de gòtic florit;
- Can Berenguer i can Catà de la vall i can Cornell, com a exemples de masies fortificades i amb elements gotitzants;
- Can Amat, can Morera dels Tarongers, can Trias i can Casals com a exponent de la importància agrícola per la dimensió dels seus cellers, etc.

Al segle XVII ja existien alguns dels carrers actuals, però serà a partir del segle XVIII quan trobarem més definits alguns d'ells: carrer de Munt, carrer de Baix, carrer del Mig, carrer del Doctor i carrer dels Clòsens. La resta formaven veïnats o verals. El barri de can Sanç es va poblar a la segona meitat del segle XIX per mariners i pescadors que construïen una línia de casetes amb planta baixa i pis.

Amb aquest desenvolupament dels carrers i amb la situació de l'antiga parròquia (actual església del cementiri) dalt de la serra, era necessari construir un nou edifici al bell mig de la població. La primera pedra es posà el 1752 i desprès de moltes aturades i represes de las obres, l'edifici quedà llest el 1836. És un gran edifici neoclàssic de tres naus que conté el retaule major procedent del antic temple parroquial, així com també algun dels altars laterals.

De finals del segle XIX és la construcció d'un edifici també emblemàtic: l'actual edifici de l'Ajuntament, obra de l'arquitecte Gaietà Buigas i Monravà. Els locals que feien les funcions d'Ajuntament eren uns baixos al núm. 11 del carrer d'Amunt on a la vegada hi havia l'escola de nens i els habitatges del mestre i el secretari. Això va motivar que es creiés convenient que el poble tingués un edifici propi que donés cabuda a tots aquests serveis públics. Es va crear una Junta d'Obres de la nova casa consistorial i, finalment l'any 1883 es va inaugurar el nou edifici.

El segle XX

Del segle XX podríem fer una llarguíssima llista d'esdeveniments, però podem destacar un fenomen que marcà la nostra població tot aquest segle: el seu caràcter de nucli d'estiueig. A partir d'aquesta característica, s'erigirien per part de famílies de la burgesia barcelonina, interessants cases d'estiueig modernistes i postmodernistes com la Torre Gran o la Torre del Sot, ambdues de l'arquitecte Josep Coll i Vilaclara; les torres bessones de can Matas i can Rius de Joaquim Lloret i Homs; can Farnés de Ramón MªRiudor; la Torre d'Alfaro d'Eduard Mercader; ca l'Utzet de Salvador Puiggròs, etc.

L'Economia

Pel que fa a l'economia, el nostre poble ha estat tradicionalment agrícola, activitat que es troba en regressió amb la construcció d'habitatges de segona residència, tot i que encara podem parlar d'una certa especialització en floricultura i en el conreu dels famosos  Pèsols de Llavaneres. La indústria és poc important i s'accentua el caràcter de nucli d'estiueig i de residència amb el port esportiu, el club de golf, l'hípica, etc.

Per a més informació consulteu el Museu Arxiu.

Informació d'equipaments municipals.